Hui, dia internacional de la dona, des d'Espaicinema volem parlar de les directores de cinema, i ho fem amb paraules de Montse Alcoverro, actriu i membre de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya, l'Acadèmia del Cinema Català, del CIMA, Associació de Dones Cineastes i de mitjans Audiovisuals, entre altres.
"Les directores de cinema que van iniciar les seues trajectòries professionals als anys 80 dirigint els seus primers curtmetratges (Isabel Coixet con Mira y verás; Maria Ripoll con Bar o Mireia Ros con Un adiós a Steve McQueen) accedeixen al llargmetratge durant els anys 90 i es consoliden durant aquesta dècada amb pel·lícules com Cosas que nunca te dije i A los que aman d'Isabel Coixet, El hombre con la lluvia en los zapatos de Maria Ripoll o La Moños de Mireia Ros.
Si a la direcció de ficció les dones han trobat el seu lloc, en el documental tenim el 2008 i 2009 una presència molt important de dones directores amb produccions com Amb qui parlo? de M.Lluna Antúnez; Lo que tú dices que soy de Virgínia García del Pino; Unveiled Views d'Alba Sotorra; Nadar de Carla Subirana, Lejos de la Habana d'Aleyda Valdez, Notes al peu de Carolina Astudillo, Màscares d'Elisabeth Cabeza & E.Rimbau, Catalunya vs. Espanya d'Isona Passola & J.Dolç o B-SIDE, la cara B de la mùsica a Barcelona, d'Eva Vila.
Les produccions dirigides per dones han estat candidates, i moltes d'elles guanyadores, als Premis Barcelona de Cinema, als actuals Premis Gaudi de l'Acadèmia del Cinema Català, als Goya de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya i a molts festivals arreu del món, i han obtingut el reconeixement del públic i la crítica.
En certs mitjans de comunicació es qüestiona la necessitat i el sentit d'una programació basada exclusivament en el cinema realitzat per dones. La resposta immediata és tan simple com quantificar el nombre de pel·lícules dirigides per dones que s'estrenen a les nostres cartelleres per fer evident l'enorme desproporció entre els films dirigits per dones en relació al còmput global d'estrenes. Però la reivindicació de les aportacions de les dones al cinema, i concretament de les directores espanyoles al cinema democràtic, no ha de situar-se en aquesta simple quantificació sinó que s'estén a l'àmbit de la cultura cinematogràfica en general.
Referir-nos al "cinema de dones" és reivindicar la participació de les dones en tots els àmbits cinematogràfics, des del guió a la producció, des de la interpretació a la direcció, la postproducció i la distribució que han contribuït a fer el que avui és el cinema. Però més enllà d'aquesta veritat, tot sovint oblidada i mai no escrita a les pàgines de la història oficial del cinema, dir "cinema de dones" és reivindicar aquest "altre cinema", aquesta altra mirada, aquesta multiplicitat de realitats coexistents".
"Les directores de cinema que van iniciar les seues trajectòries professionals als anys 80 dirigint els seus primers curtmetratges (Isabel Coixet con Mira y verás; Maria Ripoll con Bar o Mireia Ros con Un adiós a Steve McQueen) accedeixen al llargmetratge durant els anys 90 i es consoliden durant aquesta dècada amb pel·lícules com Cosas que nunca te dije i A los que aman d'Isabel Coixet, El hombre con la lluvia en los zapatos de Maria Ripoll o La Moños de Mireia Ros.
Si a la direcció de ficció les dones han trobat el seu lloc, en el documental tenim el 2008 i 2009 una presència molt important de dones directores amb produccions com Amb qui parlo? de M.Lluna Antúnez; Lo que tú dices que soy de Virgínia García del Pino; Unveiled Views d'Alba Sotorra; Nadar de Carla Subirana, Lejos de la Habana d'Aleyda Valdez, Notes al peu de Carolina Astudillo, Màscares d'Elisabeth Cabeza & E.Rimbau, Catalunya vs. Espanya d'Isona Passola & J.Dolç o B-SIDE, la cara B de la mùsica a Barcelona, d'Eva Vila.
Les produccions dirigides per dones han estat candidates, i moltes d'elles guanyadores, als Premis Barcelona de Cinema, als actuals Premis Gaudi de l'Acadèmia del Cinema Català, als Goya de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya i a molts festivals arreu del món, i han obtingut el reconeixement del públic i la crítica.
En certs mitjans de comunicació es qüestiona la necessitat i el sentit d'una programació basada exclusivament en el cinema realitzat per dones. La resposta immediata és tan simple com quantificar el nombre de pel·lícules dirigides per dones que s'estrenen a les nostres cartelleres per fer evident l'enorme desproporció entre els films dirigits per dones en relació al còmput global d'estrenes. Però la reivindicació de les aportacions de les dones al cinema, i concretament de les directores espanyoles al cinema democràtic, no ha de situar-se en aquesta simple quantificació sinó que s'estén a l'àmbit de la cultura cinematogràfica en general.
Referir-nos al "cinema de dones" és reivindicar la participació de les dones en tots els àmbits cinematogràfics, des del guió a la producció, des de la interpretació a la direcció, la postproducció i la distribució que han contribuït a fer el que avui és el cinema. Però més enllà d'aquesta veritat, tot sovint oblidada i mai no escrita a les pàgines de la història oficial del cinema, dir "cinema de dones" és reivindicar aquest "altre cinema", aquesta altra mirada, aquesta multiplicitat de realitats coexistents".
Fonts i més informació en:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada